Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Entrevistes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Entrevistes. Mostrar tots els missatges

dimecres, 11 de març del 2015

Tercer número de la Revista del Taller de Biblitoeca

 



Ja hem penjat al web el tercer número de la Revista del Taller de Biblioteca!

En aquest número hem recomanat llibres com Casas, La Venjança dels mofetes, l'Àvia gàngster, Un petó de mandarina, Ottolina al mar...
També hem versionat la col·lecció de llibres “La Puerta del Arte” (llibres publicats per l'editorial Joventut) i hem entrevistat la traductora Ariadna Martín (traductora entre molts altres de En Tolstoi, un conte de fades o A la teva pell, de l'editorial Takatuka). 

Les revistes les teniu disponibles en aquests enllaços:

Revista Cicle Superior:

Revista Cicle Mitjà:

dilluns, 17 de febrer del 2014

Jimmy Liao

Us adjuntem aquesta entrevista de la revista digital Babar(http://revistababar.com/) a l'il·lustrador Jimmi Liao (Desencuentros, Secretos en el bosque, etc..). En ella ens explica com va començar en el món de la il·lustració (una mica per casualitat, ell es dedicava a la publicitat i no havia realitzat estudis d'arts plàstiques), amb la superació d'una leucèmia com a punt d'inflexió:
"Algunos editores me habían pedido que publicara mi propio libro, pero yo no me veía capaz de eso. Después de mis días de enfermedad, cambié de opinión. Pensé que quizá podría dejar algún legado al mundo, o un recuerdo para mi hija. Así que acepté hacer mi primer libro. La idea de la editorial era hacer un recopilatorio de ilustraciones, pero cuando me puse a trabajar, encontré de repente que tenía muchas cosas que decir. Así que cambié la idea original. Dibujé la historia de una pequeña niña solitaria. Era Secretos en el bosque (1998), y estaba dedicado a mi hija, que por esa época tenía solo un año."
Tot i que sovint quan fa un llibre no pensa i no vol dedicar-lo a uns lectors d'una edat concreta, quan dibuixa per a nens ens explica que "Elijo temas sencillos y claros. Intento concentrarme en una sola idea. Y hago mis personajes más amables. Cuando ilustro para niños, intento recordarme a mí mismo a esa edad. Depuro mi manera de expresarme"
 
Podeu llegir tota l'entrevista en aquest enllaç (http://revistababar.com/wp/entrevista-a-jimmy-liao/). Si navegueu a la web de la revista també trobareu ressenyes, notícies sobre literatura infantil i juvenil o altres entrevistes al llarg de la web de la revista Babar.
 
A la biblioteca, d'en Jimmi Liao tenim aquests llibres seus:







dilluns, 18 de novembre del 2013

El Hombre Niebla, de Tomi Ungerer



Ens ha arribat a la biblioteca el llibre “El Hombre Niebla”, de Tomi Ungerer (autor també de el Hombreluna, El Ogro de Zeralda, Els tres bandits, etc.), publicat per l'editorial Lóguez. Aprofitant-ho volem compartir aquest vídeo penjat a youtube per l'editorial, en el qual el propi Tomi Ungerer ens parla del procés creatiu d'aquesta petita joia escollida pel The New York Times com un dels 10 millors llibres infantils del 2013:



Ungerer explica en el vídeo la part d'ell mateix que ha regalat al llibre “en ningún otro he puesto tanto de mi corazón como para hacer éste. He dejado libres mis sentimientos y espero que se note”, com també les dificultats que va tenir i les tècniques que va utilitzar per crear amb les seves il·lustracions la boira i les onades. Ens parla d'on va sorgir la idea del llibre, les diferents inspiracions que va tenir, la raó de la seva creació (”volia ensenyar als nens a no tenir por, a gestionar les situacions”). Un vídeo molt recomanable l'únic inconvenient del qual és que els subtítols són difícils de llegir en alguns trams (una part de la imatge de fons blanc dificulta la lectura dels subtítols grocs). L'anglès pausat de l'autor fa fàcil la seva comprensió.

La història del llibre és un homenatge a Irlanda, on l'autor va anar a viure el 1976. De fet l'atmosfera que recrea (la boira, el clima, el cel gris) ens fa sentir com si fóssim a un poble coster irlandès de mitjans de segle XX. El llibre mostra la vida rural irlandesa d'aquesta època, focalitzada en una família que es dedica a la ramaderia i a la construcció de curraghs (canoes), i ens mostra també la seva vida quotidiana. La història es centra en els fills d'aquesta família, que tot i els avisos dels seus pares sobre les precaucions que han de prendre quan naveguen amb la canoa, un dia s'allunyen massa de la costa i perduts en la boira van a parar a una illa, on hi ha un castell dins del qual habita el hombre niebla (el senyor que s'ocupa de crear la boira), que els rebrà i acollirà, tot sota un clima de misteri i precaució accentuat per cada imatge que veiem de l'àlbum (l'aspecte del Hombre Niebla, amb cabells llarguíssims que li serveixen de roba; les roques amb ulls que formen part del paisatge de l'illa, etc...) . El Hombre Niebla els ensenyarà com genera la boira, i després d'oferir-los el sopar i fer una mica de gresca els deixarà una habitació on passar la nit. Quan els nens desperten al matí següent, ho fan en el mateix llit, però en en un castell en runes, i per enlloc apareix el Hombre Niebla... la història segueix, amb els nens tornant al poble, i explicant la història de la nit passada (que cap adult creu). Tot i la invitació dels nens a què els adults comprovin la veracitat de la seva història visitant l'illa, cap dels adults s'atreveix a fer-ho (existeixen diferents històries sobre la mala sort que pateixen els que visitants de l'illa). 
 



divendres, 21 de juny del 2013

Emili Teixidor

El dia 19 va fer un any que ens va deixar l'Emili Teixidor. L'altre dia navegant vaig retrobar-me amb aquesta contra de la Vanguardia, on l'entrevistava el Víctor Amela, i en la qual l'Emili Teixidor deixava algunes perles genials sobre com incentivar la lectura:

Avui us parlaré de dos llibres” -els va dir el professor -. Els alumnes van dir-li que tenia tres llibres a la mà. Ell els responia: “Ui... és que... aquest llibre no us convé, no és per vosaltres i no esteu preparats...” i l'apartava dels altres dos. Quan el professor marxava deixava els tres llibres damunt la taula... i els alumnes es llançaven a donar un cop d'ull al tercer dels llibres primer, i als altres dos després..



La Formiga Piga [il·lustració de Gabriela Rubio]


dissabte, 18 de maig del 2013

Joana Raspall


Dijous passat al programa Qwerty (programa de llibres realitzat per Btv), van entrevistar a la Joana Raspall. En una entrevista d’uns deu minuts, ens parla del pas de la vida, del que aporta i et canvia el pas del temps com a persona, de poesia i de llengua. Molt recomanable (i espectacularment lúcida als seus gairebé 100 anys).
Com a mostra, us deixem amb la resposta que dóna la Joana quan li pregunten sobre la seva aportació a la poesia infantil:

“Em vaig adonar que els meus fills no sabien poesia. Només sabien unes quantes poesies castellanes, però cap en català. I jo vaig dir, doncs abans que jo em mori (llavors tenia uns 60 anys), vull fer molta poesia catalana, perquè els nens també tinguin poesia.”


El programa també parla sobre el llibre de la Cristina Fallarás, sobre la història d’un desnonament; de novetats literàries, i de textos i blogs literaris recollits en llibres.

Us deixem amb un enllaç per veure el programa des de la web de Btv (/http://www.btv.cat/alacarta/qwerty/24625), i amb la poesia que tenim penjada ara a la biblioteca de la Joana Raspall:

Un full de paper en blanc
és tot un món possible.
Penetra-hi amb peu franc!
Hi pots posar el teu nom
i dir-hi el què i el com
de tot allò intangible
que penses i que sents,
que entens i que no entens…
I quan hi hauràs deixat
el cor ben despullat,
seràs el petit déu
d’un univers sols teu!

divendres, 28 de desembre del 2012

Via Llibre




El Programa del Canal 33 Via Llibre, va anar dedicat el dia 11 de desembre a la literatura infantil.
En la primera part del programa, es parla de com la literatura infantil i les noves tecnologies convergeixen cap a noves maneres de gaudir els llibres, amb exemples com l'aplicació d'Ipad de contes infantils "Nicetales" (en la qual podem gravar la nostra veu narrant les històries per a què els nens puguin escoltar-les en qualsevol moment), Wonderbook: El libro de los hechizos, l'aposta de Sony en col·laboració amb J.K. Rowling per a la Play station 3 (una espècie de “llibre-videojoc” on, a partir de la tecnologia de la realitat augmentada, els lectors es situen enmig de l'escena del llibre), o el llibre musicat editat pel grup "The Pinker Tones", titulat Flor & Rolf.
A partir del minut 8 podem gaudir també d'una interessant conversa sobre il·lustració entre dos grans il·lustradores catalanes, la Roser Capdevila i la Carme Solé i Vendrell (guanyadora del Premi Nacional de Còmic per l’àlbum “La croada dels nens”).
Al final del programa se'ns ofereixen a algunes recomanacions de clàssics de la literatura infantil.
Si cliqueu el link podeu visualitzar el programa sencer:

dimecres, 18 de juliol del 2012

Entrevista a Geronimo Stilton

El diari Ara (http://www.ara.cat ) va entrevista a Elissabetta Dami, més coneguda com a Geronimo Stilton o Tea Stilton. L'entrevista va ser publicada dilluns:


Elisabetta Dami: "Que tants nens llegeixin 'Geronimo' em fa sentir mare"

Discreta Mai concedeix entrevistes, però va fer una excepció al Fòrum Impulsa de Girona. Elisabetta Dami (Milà, 1958) ha escrit més de 280 aventures del ratolí bibliòfil i ja acumula 16 milions de vendes
Elisabetta Dami: "Que tants nens llegeixin 'Geronimo' em fa sentir mare" CÈLIA ATSET
Va carregada de porcions de formatge parmesà, cortesia de Geronimo Stilton, el ratolí periodista més popular del moment entre els petits lectors. Elisabetta Dami no negarà mai que aquest heroi quotidià existeix. Perquè creu en els somnis. Tímida però gran conversadora. Dolça i a la vegada valenta. Perquè per molt poruga que es confessi, Dami és capaç de pujar el Kilimanjaro i fer una marató pel desert si pot fer somriure un nen.
Com va néixer Geronimo Stilton?
Fa uns quants anys vaig saber que no podia tenir fills. Va ser un cop molt dur per a mi. Aleshores vaig començar a fer de voluntària en un hospital per a nens i, inspirant-me en el doctor Patch Adams, vaig començar a explicar històries divertides sobre un ratolí als nens hospitalitzats. Vaig veure que els agradava molt i els donava esperança, perquè eren aventures que sempre acabaven bé. És aleshores quan em vaig adonar que la meva malaltia havia de tenir un final feliç i vaig començar a publicar llibres.
Mai signa els seus llibres.
Vaig voler que els nens creguessin que el Geronimo era real i que és ell qui escriu els seus propis llibres. De fet, fins als vuit anys creuen que existeix, per això demano als periodistes que continuïn aquest petit joc. Jo no diré que no existeix. Si poden creure en el Pare Noel també poden creure en Geronimo Stilton. No m'hauria imaginat mai l'èxit comercial que han tingut els meus llibres. Que els llegeixin tants nens fa que em senti mare.
Per què va triar que fos un ratolí?
Els meus llibres es venen arreu del món i un dels motius del seu èxit és que els nens es poden identificar amb un ratolí. Si fos un nen podria ser blanc, negre, vermell, groc... Un ratolí és universal. Jo volia que qualsevol nen es pogués identificar amb Geronimo Stilton, amb la seva personalitat i els seus problemes, perquè el Geronimo no és un heroi irreal, és una persona com nosaltres, que té pors i les ha de superar. Els nens s'identifiquen amb aquesta normalitat.
I periodista?
La societat és un equip que necessita algú que revisi les informacions i les proporcioni al públic. És un servei, una missió. Vull dir als nens que ser periodista és una de les millors professions del món si es fa amb el cor i amb honestedat.
Per què va batejar així el ratolí?
Tinc por de les altures. Fa uns quants anys vaig fer un curs de paracaigudisme per superar-ho. "Geronimo!" és el crit de guerra dels paracaigudistes americans. La meva germana sabia que jo no era gaire valenta i em va començar a dir, de broma, Geronimo. Per tant, quan vaig escriure la història del ratolí, era jo. És el meu sobrenom, fins i tot el meu marit em diu Geronimo. I Stilton perquè és un formatge que em va agradar molt quan el vaig tastar en un sopar de Nadal amb uns amics a Londres. És el rei dels formatges britànics i està fet amb el mateix mètode que el 1700. Té classe.
Què té en comú amb el Geronimo?
Jo sóc el Geronimo. Sóc normal, tímida i reservada. Normalment no dono conferències però en el cas del Fòrum Impulsa el tema era la cooperació i era el meu deure participar-hi, perquè el Geronimo creu en la cooperació. Tenim en comú que creiem en els somnis i en coses com la pau mundial, el respecte a la bellesa de la natura, l'honestedat, la sinceritat...
¿Totes les aventures dels llibres les viu vostè primer?
Sí, totes. He pujat el Kilimanjaro i he fet la marató de Nova York i una pel Sàhara. Sempre sense escalar ni córrer. Només caminant, a poc a poc, trigui el que trigui, perquè jo no sóc gaire atlètica. L'important és participar, arribar al final.
Quina serà la pròxima aventura?
M'estic preparant per fer senderisme al Tibet, que és un país molt místic que encara no conec.
Sovint es compara Geronimo Stilton amb fenòmens com Harry Potter . Quina és la clau de l'èxit?
Tots dos són herois inusuals. Porten ulleres, no són perfectes, tenen por i no lluiten sols. Els nens poden sentir-se com ells. Harry Potter té els seus amics i Geronimo Stilton té la família, els col·laboradors i els amics i creu en la cooperació. Si no hi ha cooperació, res funciona, sobretot en èpoques de crisi. Geronimo Stilton vol educar els nens, però amb històries divertides amb les quals no s'adonen que estan aprenent. Es tracta de connectar el meu cor amb el seu.

dijous, 12 d’abril del 2012

ARAllegim


Fa un parell de setmanes us vam recomanar un parell de programes sobre literatura i llibres, “Página 2” i “Via llibres”. Ara us volem recomanar l'apartat que apareix cada dimecres al diari Ara, l' ”Arallegim” (tot i que a partir de la setmana que ve apareixerà els dissabtes). Aquesta setmana en destaquem l'entrevista a Isabel Clara-Simó, l'escriptora d'Alcoi que acaba de publicar la seva nova novel·la “Un tros de cel” ; i també l'article “Escriure a quatre mans”, on diferents autors que publiquen a duo ens n'expliquen les estratègies, les complicacions, els avantatges i els inconvenients de la crea . Tots dos articles poden consultar-se a la web del diari si s'hi està registrat (es tracta d'un registre gratuït).



Una mica com a offtopic aprofitem per comentar-vos que a la biblioteca disposem dels següents llibres de l'escriptora: Dora diu que no (Bromera) ; El Secret d'en Toni Trull (Columna) ; El Professor de música (Columna) ; Dones (Columna) ; Els Ulls de Clídice (Edicions 62) ; La Veïna (Columna) ; Bresca (Laia, any 1985) ; És quan miro que hi veig clar (Selecta, any 1979)









dimecres, 21 de març del 2012

Paul Auster




Paul Auster acaba d'editar el seu nou llibre, de perfil autobiogràfic “Diari d'hivern”. Aprofitant la ben entesa, sovintegen en els últims dies aparicions de l'autor nord-americà a diferents mitjans. A sota us n'adjuntem els links, i aprofitem per a recomanar-vos els dos programes on va ser entrevistat "Página 2", de Televisió Espanyola i "Via Llibre", del Canal 33 (a més us adjuntem "La Contra" de La Vanguardia on va ser entrevistat).

A més, us recordem que a la biblioteca de l'escola disposem dels següents llibres de l'autor: Viatges per l'Scriptorium ; El Conte de Nadal de l'Auggie Wren (en català i en castellà) i Bogeries de Brooklyn.




dilluns, 12 de març del 2012

Discurs inaugural de Federico García Lorca per la biblioteca del seu poble

Hi ha paraules que sempre seran actuals... aquí en teniu una molt bona mostra!




Medio pan y un libro
Locución de Federico García Lorca al Pueblo de Fuente de Vaqueros (Granada).
Septiembre 1931.

"Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta de cualquier índole que sea, si la fiesta es de su agrado, recuerda inmediatamente y lamenta que las personas que él quiere no se encuentren allí. ‘Lo que le gustaría esto a mi hermana, a mi padre’, piensa, y no goza ya del espectáculo sino a través de una leve melancolía. Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, que sería pequeño y ruin, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión.
Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, que son infinitos, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada.
No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.
Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un  hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan o con unas frutas, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita y ¿dónde están esos libros?
¡Libros! ¡Libros! Hace aquí una palabra mágica que equivale a decir: ‘amor, amor’, y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus sementeras. Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, padre de la revolución rusa mucho más que Lenin, estaba prisionero en la Siberia, alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita; y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía: ‘¡Enviadme libros, libros, muchos libros para que mi alma no muera!’. Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, muy poco, pero la agonía del alma insatisfecha dura toda la vida.
Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más verdaderos de Europa, que el lema de la República debe ser: ‘Cultura’. Cultura porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz.

Entrevista a Jaume Cabré, escriptor



"Educar es enseñar al joven a estar a solas consigo mismo"


LAVANGUARDIA
07/03/2012 - 00:43
Víctor - M. Amela

Tengo 64 años. Nací en Barcelona y vivo en Matadepera. Estoy casado con Margarida y tenemos dos hijos, Martí (37) y Clara (31), y un nieto. Soy independentista catalán. Soy agnóstico, pero me duele que se use a Dios para justificar violencias. El infierno es que el diablo no exista.






'Jo confesso'
Jaume Cabré es hoy el novelista por excelencia de la literatura catalana, por distinciones, número de lectores y proyección internacional. Me recibe en el despacho en el que escribe, en un plácido y soleado adosado ante un monte boscoso, para conversar de esto y de lo otro. Cabré ha alcanzado su sueño: vivir de sus fan-tasías, de lo que escribe. Autor de guiones televisivos y cinematográficos y de novelas como Les veus del Pamano, Senyoria, L'ombra de l'eunuc, Fra Junoy o l'agonia dels sons, está ahora en la primera fila literaria con Jo confesso (Proa) / Yo confieso (Destino), gran aventura con todo lo que deben tener las buenas historias y con la cultura europea de fondo.

Por qué escribe?
Hubiese querido ser músico: toco el violín, pero no domino lo bastante el instrumento...
¿Y por qué músico?
En casa, de niño, había un piano que mis padres tocaban a cuatro manos... También quise ser bombero, Papa...
¿Papa de Roma?
Un señor disfrazado y llevado en andas... ¡Me deslumbraba!
Luego ha escrito sobre el papa Luna...
Que hubiese varios papas y que cada uno considerase herejes a los otros me fascina. El que gana convierte a los otros en antipapas: ¡escribe la historia! ¿Qué es la verdad?
Total, escribe porque no toca el violín.
El arte encubre alguna frustración, carencia que alivias tañendo el laúd, escribiendo...
La pulsión artística como terapia.
Si sientes que no puedes vivir sin atender esa pulsión, ¡debes seguirla!
"Si te ves capaz de vivir sin escribir, no escribas", aconsejó a Borges su padre.
¡Yo no he sido capaz de vivir sin escribir! Durante años fui profesor de secundaria, llegaba a casa, corregía exámenes, atendía a mis hijos... y, de madrugada, ¡a escribir! Era duro, pero más dura era la enseñanza: ganarse a los alumnos, implicarlos, ilusionarlos...
¿Qué haría para mejorar la educación?
Los padres se desentienden, delegan todo en la escuela. Si un padre se queja de que su hijo no lee, pregúntale: "Y tú, ¿lees?".
Amplía usted responsabilidades, veo.
Vivimos en una sociedad que prioriza un programa de tele sobre si un futbolista se depila a otro sobre historia de Europa.
¿Le preocupa?
Me desanima la superficialidad, que se nota en la incapacidad para estar a solas con nosotros mismos. ¡Educar consiste en enseñar al joven a estar a solas consigo mismo!
Socializar la cultura quizá la banaliza.
Yo creo posible extender y democratizar la cultura sin por ello degradarla ni bajar el listón. Sí me preocupa mucho el desprecio por los estudios de Humanidades...
¿Por qué?
Llevados por el utilitarismo extremo, dejaremos de estudiar griego y latín, luego geografía, y luego filosofía, luego historia... ¡Todo lo que nos hace cultos y con criterio, personas estructuradas! Justamente lo que todos deberían estudiar..., y luego que cada uno ahondase en la parcela que le apeteciera.
¡Firmo!
Se empieza por ser maleducado.., y luego maltratas a tu pareja.., y luego propinas un puñetazo, y así llegamos hasta Auschwitz.
¿No dramatiza un poquito?
No: el drama es que el mal reside en ti. El infierno consiste en que el diablo no existe.
¿Cuál es su idea del mal?
Pretender hacer el bien me parece tan pretencioso... Intentar no hacer daño ¡es ya mucho! Fíjese en la huella ecológica...
¿Qué le pasa?
Incluso la persona que no quiere contaminar nada acaba por contaminar un poco. ¡No somos ángeles! Y un grano de arena acaba deteniendo una gran maquinaria: se empieza por un mal gesto y...
Un ejemplo.
Llamar polaco a un catalán es un comienzo, como los nazis llamaban rata al judío.
¿Nos falta adiestrarnos en pluralismo?
Comprendamos que la lengua común de Europa no es el inglés: ¡es la traducción! Lo dice Umberto Eco. La realidad europea es plurilingüe, ¡y eso es una riqueza!
Usted escribe en catalán.
No habitamos un país: habitamos una lengua. Yo habito la lengua catalana. Una lengua que estuvo prohibida: esto es algo que asombra mucho cuando lo explicas por el mundo...
¿A cuántas lenguas han traducido ya sus obras?
A veintitantas lenguas, ¡también al español!, de lo que estoy muy satisfecho, dadas las reticencias de los lectores españoles hacia los autores que escribimos en catalán.
¿Por qué será?
Los catalanes sí leen a autores que escriben en castellano, pero al revés... ¡no! Y me sabe mal. Yo he oído en un restaurante por España a un grupo de comensales rechazar los vinos catalanes por serlo... ¡Y sabe mal!
Su última novela será superventas. ¿Y después, qué escribirá?
He tardado ocho años en escribir Jo confesso. Ahora... me toca esperar.
¿A qué?
A que me domine de nuevo la necesidad de escribir alguna otra cosa.
¿Y qué tal, por ahora?
Por ahora, no se da todavía el caso. Pero sospecho que algo llegará, algo llegará...
Ha escrito también culebrones y series televisivas.
El primer serial que se hizo en España, La granja, con Puyal... La cosa fue muy bien, gané dinero.
¿Qué consejo daría a quien quiera escribir para televisión?
Visualiza todo lo que escribas, describe gestos y miradas, y escribe cosas que te sorprendan a ti mismo.
¿Cuál es el secreto de sus novelas?
¡Ni idea! Sólo sé que dedico la vida, que me vuelco. Y que los críticos alemanes dicen: "Nunca habíamos visto escribir así".
Allí le leen mucho, tengo entendido.
Sí, hay muchos clubs de lectura, se lee en las escuelas, reciben a escritores. Creo que si todo el mundo leyese un libro al año, ¡cambiaría el mundo!