Seguint amb la festa de l’arbre, us presentarem un llibre de la biblioteca
que explica la meravellosa història de Wangari Maathai: Plantant els arbres de Kenya: la història de Wangari Maathai.
Escrit i il·lustrat per Claire A. Nivola, traduït per Susana Tornero i editat
per l’editorial Joventut.
Wangaari Maathai va néixer a Kenya, i quan ella era petita, els camps
estaven vestits de verd i adornats amb arbres, les famílies que vivien a la
zona conreaven els seus propis hortets i menjaven del que ells mateixos
produïen. Més gran, va anar a viure als Estats Units, on durant 5 anys va
estudiar biologia.
Però quan va tornar de la seva etapa universitària, es va trobar un
paisatge totalment canviat, on el verd era més apagat, i el marró li guanyava
poc a poc la partida. Kenya havia patit alguns canvis, entre els quals
l’augment de l’extensió dedicada a l’agricultura comercial, que cada cop
practicaven més habitants del país. Aquest augment però, no feia viure millor a
la gent, que cada cop s’autoabastava menys i havia de comprar més productes,
d’un preu massa elevat pel poder econòmic de la població. La tala d’arbres i
l’augment de camps de conreu va ser tan descontrolat que l’equilibri natural de
la zona se’n va veure molt afectat, i la vida quotidiana dels seus compatriotes
també (les dones cada cop havien d’anar a buscar la llenya més lluny i amb l’absència
d’arbres i d’ombra, la terra s’assecava i era menys fèrtil, l’aigua cada cop
era menys transparent i costava més trobar algunes espècies d’animals força
corrents abans de la seva estada a l’estranger).
Davant d’aquesta situació, i amb les queixes de la resta de població, va
fer veure a la resta de dones de la zona que podien capgirar la situació i ser
part de la solució o la solució, i va proposar el següent:
“Per què no plantem arbres?
– va preguntar a les dones.
Va ensenyar a les dones a
collir les llavors dels arbres que quedaven. Els va ensenyar a preparar la
terra, barrejant-la amb fems. Els va ensenyar a mullar aquella terra, a fer-hi
un forat amb un pal i a ficar-hi una llavor amb molta cura. Però sobretot, els
va ensenyar a tenir cura del planter que creixia, com si fos una criatura,
regant-lo dos cops al dia, per assegurar-se que les llavors creixien ben fortes”
Eren en la seva majoria dones analfabetes d’origen molt humil, que van
lluitar contra la falta de recolzament, tant de la resta de societat com
governamental que es van trobar en un principi. Poc a poc i després d’uns
quants entrebancs però, el moviment va créixer, i créixer, els nens, els homes,
les escoles i fins i tot els reclusos de presons i els soldats, tots van acabar
col·laborant per retornar a Kenia el color verd. 30 anys després de la tornada
de Wangari a Kenya, la societat havia plantat 30 milions d’arbres.
Aquest moviment, va rebre el nom de “Cinturó verd”, encara existent avui
dia, i la Wangari va ser coneguda amb l’afectuós sobrenom de “Tree Woman”.
Entre diversos reconeixements i premis, va rebre el 2004 el Premi Nobel de la
Pau. Li va ser concedit per la connexió que va fer entre la salut del medi
ambient i el benestar de la població de Kenya.
“Quan la terra està desprotegida,
està demanant ajuda, se sent nua i necessita que la vesteixin. Aquesta és la
naturalesa de la terra: necessita color, necessita dur el seu vestit verd”
A la biblioteca tenim també: Wangari i els arbres de la pau: una història real de l'Àfrica, de Jeanette Winter, traduït per Anna Gasol i Trullols, publicat per l'editorial Ekaré:
